Lo que más nos ha llamado la atención del primer enlace ha sido que en este, nos cuenta la triste historia de las bolsas desechables de plástico que con soltura ancha nos “regalan” los empacadores del supermercado, ya que menos del 1% de las bolsas se recicla y es más costoso reciclar una bolsa plástica que producir una nueva. Y que la razón por la cual los basureros del mundo no estaban inundados de plástico en el 1975 era porque su mayoría terminaba en el océano.

Lo que más nos ha llamado la atención del segundo ha sido que entre todos los enlaces que nos ofrecía para poder informarnos, hemos elegido el primero, y en él nos contaba la historia de la Isla de basura. Este enlace nos ha llamado más la atención porque es una zona del océano cubierta de desechos marinos, y aunque este vertedero oceánico se caracteriza por tener concentraciones excepcionalmente altas de plástico suspendido y otros desechos atrapados en las corrientes del giro del Pacífico Norte, a pesar de su tamaño y densidad, la isla de basura oceánica es difícil de ver incluso mediante fotografías satelitales.

 Y lo que más nos ha llamado la atención del tercer enlace ha sido que nos hemos dado cuenta de que los plásticos que utilizamos y desechamos continuamente no contaminan sólo la superficie de la Tierra, sino también el mar.

2. produeix residus dificils de menejar
3.Quan vagin al mercat, poden portar bosses de tela o canastres, per no fer servir bosses plàstiques.
En alguns supermercats, poden empacar les coses en caixes de cartró, que són totalment reciclables ...
Perquè a casa teva no s'omplin de més bosses cada vegada que surten de compres, pots portar de les que ja tenen. Reutilitza, recicla i explica-als teus amics!
Totes les ampolletes plàstiques es poden tornar a fer servir per carregar aigua o diferents líquids.

PLASTIC

1.HISTÒRIA

Els primers plàstics eren materials creats a partir de substàncies naturals d'origen biològic, com per exemple proteïnes de l'ou o de la sang, que són polímers orgànics. A partir proteïnes de la llet, com la caseïna, tractades amb sosa càustica es van desenvolupar materials que imitaven les propietats de les banyes del bestiar. Els primers plàstics sintètics com el cautxú, la nitrocel·lulosa, el col·lagen o la galalita, foren el resultat de la transformació química de substàncies naturals, que més tard serien complementades amb molècules sintètiques per obtenir substàncies com la baquelita, la resina epoxi, el clorur de polivinil, o el polietilè.
Durant la dècada del 1800 el desenvolupament dels plàstics es va accelerar gràcies al descobriment de la vulcanització per Charles Goodyear, un procediment per a obtenir materials termoestables a partir del cautxú natural. Alexander Parkes va inventar el 1862 la parkesina,el primer plàstic fet per l'home. El primer plàstic totalment artificial va ser la baquelita, descoberta i comercialitzada per Leo Hendrik Baekeland el 1907, era un tipus de plàstic barat, no inflamable i versàtil que va ser força popular. Al llarg del segle XX l'ús del plàstic es va fer extremadament popular i va arribar a substituir altres materials tant dins l'àmbit domèstic com l'industrial.

2.CLASIFICACIÓ DEL PLÀSTICS

1.PET (Polietilé tereftalato) . El PET s'utilitza principalment en la producció de botelles per a begudes. A través del seu reciclatge s'obté principalment fibres per a farcit de bosses de dormir, estores, cordes i coixins."

                     

2. HDPE (Polietilé d'alta densitat) . El HDPE normalment s'utilitza en envasos de llet, detergent, oli per a motor, etc. El HDPE després de reciclar-se s'utilitza per a tests, contenidors de fem i botelles de detergent"

                   

3. V (Clorur de polivinilo) . El PVC és utilitzat en botelles de xampú, envasos d'oli de cuina, articles de servici per a cases de menjar ràpida, etc. El PVC pot ser reciclat com a tubs de drenatge i irrigació"

                

4. LDPE (Polietilé de baixa densitat) . El LDPE es troba en bosses de supermercat, de pa, plàstic per a embolicar. El LDPE pot ser reciclat com a bosses de supermercat novament."

                 

5. PP (Polipropileno) . El PP s'utilitza en la majoria de recipients per a yogurt, sorbets, tapes de botella, etc. El PP després del reciclatge s'utilitza com a biguetes de plàstic, escalons per a registres de drenatge, caixes de bateries per a interlocutòries

      

6. PS (Poliestiré) . El PS es troba en tasses d'usar i tirar de begudes calentes i safates de carn. El PS pot reciclar-se en biguetes de plàstic, caixes de cintes per a cassets i tests

         

7. ALTRES. Generalment indica que és una mescla de diversos plàstics. Alguns dels productes d'este tipus de plàstic són: botelles de quetxup per a esprémer, plats per a forns de microones, etc. Estos plàstics no es reciclen perquè no se sap amb certesa quin tipus de resines contenen.

 

 

 

 

 

 

 

 

3.COM ES FAN ELS OBJECTES QUE UTILITZEM?

1-Es dissenya el motlle, una peça generalment d'acer o alumini que s'usa per donar forma al plàstic. Aquest motlle és creat per enginyers mitjançant l'ús de programes de disseny a l'ordinador. El motlle sol realitzar usant el mètode de la mecanització, amb una fresadora. Finalment, per a fabricar la peça, s'usa plàstic en gra, conegut com grànuls de plàstic, que prové, com ja vam veure en el punt anterior, de derivats del petroli. Aquests grànuls, s'escalfen i s'adapten al motlle, segons el mètode usat d'una manera o altra.
 Compressió: Aquest mètode s'usa amb plàstics termoestables, principalment. Consisteix a col·locar el plàstic en un motlle d'acer, que s'escalfa, perquè es torni pastós el plàstic. A continuació s'aplica pressió amb una premsa hidràulica i el plàstic adquireix la forma desitjada.

Extrusió: Consisteix a fer passar el plàstic fos per un filtre, que determina la forma final del producte.

Injecció: En una màquina similar a la usada en l'extrusió, s'introdueix el plàstic, que en comptes de sortir per un filtre, és ficat a pressió en un motlle, on es refreda i adquireix la forma final.

-Soplado: El plàstic s'introdueix en un motlle, on per un tub s'introdueix aire a pressió, donant-li forma buida al plàstic, que adopta la forma de les parets del motlle.

     Conformació per buit: S'escalfa una làmina de plàstic, que és pressionada per un motlle, el qual després es retira. La làmina haurà adoptat la forma del motlle.
    Calandratge: S'introdueix el plàstic calent en una calandradora, que no és més que una successió de rodets que aplanen el plàstic. Fonamentalment, s'usa per fabricar làmines de PVCRotomoldeo: S'introdueix el plàstic calent en un motlle, que es gira suaument. La força centrífuga, fa que el plàstic s'adapti al motlle. S'usa per a objectes molt grans.
  
TAREA 4:

Pneumàtic.
El pneumàtic part d'una barreja de goma amb diferents compostos en funció del tipus de pneumàtic que es vagi a fabricar i de la part del pneumàtic on es va a utilitzar aquesta goma, tot i que el cautxú és el component principal. Les barreges són secretes, és clar.

Aquesta barreja s'estira per formar llargues tires que s'emmagatzemen en enormes rotllos per a la posterior utilització. Però els pneumàtics no només estan fets de goma. Per fer la carcassa es necessiten lones de cables. Aquestes lones estan compostes per cables paral·lels col·locats entre dues capes de goma. En funció de la part del pneumàtic on es vagin a usar i del tipus de pneumàtic a fabricar, es tallen amb un angle determinat i es tornen a soldar per crear tires molt llargues.

Botella d’aigua
El polietilè d'alta densitat (HDPE) és una substància resinosa d'origen tant sintètic com biològic. Traspua naturalment de certes plantes i també es pot preparar artificialment a través d'un procés químic, anomenat polimerització. El HDPE és una magnífica matèria primera per a la fabricació d'ampolles de plàstic perquè és molt assequible, per la seva durabilitat i per la seva resistència a la humitat. A més, és transparent i translúcid.
El clorur de polivinil (PVC) és un polímer del clorur de vinil. És translúcid per naturalesa i proporciona una bona barrera protectora contra els olis. El PVC és només parcialment permeable a la transmissió de gasos. Té una resistència extremadament gran a les substàncies químiques, però no pot protegir dels efectes nocius dels dissolvents. El PVC també és una bona opció per fabricar xampús i altres productes de bellesa. És vulnerable a les altes temperatures i el producte químic pateix un sobtat canvi de forma.
El polietilè de baixa densitat (LDPE) és químicament el mateix que el polietilè d'alta densitat (HDPE), excepte que té una molt baixa resistència a les substàncies químiques. El LDPE és molt car i és més apreciat que el HDPE perquè és compatible amb un ampli espectre de béns de consum.
El polipropilè s'usa principalment per a aplicacions rígides, per exemple per fabricar pots de plàstic, perquè és estable a temperatures altes i només es deformarà per sobre de 200 º F.
El poliestirè és un barat polímer de l'estirè (un líquid oliós incolor). S'usa generalment en productes secs com vaselines i vitamines.

Bolígraf
Els components de plàstic d’un bolígraf són fabricats per modelatge d'injecció. En aquest procés, la resina de plàstic es col·loca en una tremuja, que força la resina a través d'un compartiment amb calefacció. La calor liqua la resina, que s'injecta en un motlle de fosa a pressió, es refreda i es retira. L'excés de plàstic és llavors rebutjat a distància i les peces es poleixen, es netegen i s'envien per acoblament.

Ulleres de proteccio
Les lents de policarbonat són producte del plàstic de policarbonat (PC). Es tracta d'un material orgànic plàstic que va començar a aplicar-se a les ulleres en els anys vuitanta -precisament per la seva lleugeresa i la seva escassa fragilitat-. Protegeix dels raigs ultraviolats (UVA i UVB) per complet, i és una alternativa a materials com el CR39, de més gruix. Són cristalls molt usuals, en general, en ulleres que tenen risc de trencament: pel context en què s'usen, o per qui les utilitza. Se solen recomanar per a les ulleres d'ús esportiu, o en el cas d'ulleres per a nens (així com per a ulleres sense muntura o ulleres de seguretat laboral).

Safata de suro blanc per a embotits
Les safates blanques (o d'altres colors) dels supermercats tenen una aparença molta més homogènia, ja que en general estan fabricades amb poliestirè extruït (XPS). No és un conglomerat de boletes, sinó un material compacte. I això és perquè es fabriquen de forma diferent. Per a la seva transformació es necessita una extrusora. "És com una màquina de xurros, però el que surt té forma de làmina", comenta López. Aquí l'agent expansiu no està en les perles de poliestirè, sinó que s'afegeix a l'extrusora, i s'utilitza diòxid de carboni o altres gasos dels que de vegades se sap molt poc. El que surt és una làmina d'uns pocs mil·límetres a la qual després se li donarà forma de safata amb calor.

En un i altre cas la matèria primera és poliestirè i en principi es tracta de materials pràcticament iguals. No obstant això, la confusió al voltant d'aquests plàstics mostra el poc que se sap de vegades d'ells. "La indústria química és complicada i les fórmules solen ser secretes", comenta la gerent de Anapa, que reconeix la dificultat per saber la composició concreta de cada marca. "Es tendeix a confondre aquests dos materials, però si trenques el poliespan es veuen les boletes i si trenques l'altre es veuen com puntes o agulles", insisteix.

Canonada
La canonada de PVC, està fabricada amb policlorur de vinil, un derivat del petroli, i va ser desenvolupada a Alemanya en la dècada del 30. aquestes canonades han aconseguit gran popularitat per la seva àmplia varietat d'elements, la lleugeresa i els baixos costos, més la facilitat per a la seva instal·lació i la durabilitat.
El PVC (poli-clorur de vinil), és un material d'origen petroquímic, que va ser desenvolupat a Alemanya en la dècada del 30, per a la fabricació de canonades. Aquestes van aconseguir gran popularitat en poc temps, i s'empren en la conducció i instal·lació de sistemes d'aigua potable, drenatges sanitaris, com a conductors del cablejat elèctric, i per a la indústria en general

Mànec de paella
La baquelita és un plàstic dur, fràgil i d'aspecte metàl·lic; fosc i brillant. S'empra en la fabricació d'electrodomèstics, automòbil, com és aïllant s'usa en components elèctrics, nosaltres el podem trobar fàcilment en el mànec de les paelles per aïllar de la calor.

Guants
Els guants de làtex, goma o cautxú són un tipus de guant fabricat d'elastòmers.
Tenen el seu principal ús en els treballs relacionats amb elements químics i / o que requereixen neteja. Es poden portar posats al rentar plats per protegir les mans del detergent i de l'aigua calenta. Per al seu manteniment, es recomana rentar-los amb aigua i una mica d'amoníac diluït i assecar-los sempre del revés.

Bossa de plàstic

La bossa de plàstic és un objecte quotidià utilitzat per transportar petites quantitats de mercaderies. Introduïdes en els anys setanta, les bosses de plàstic ràpidament es van fer molt populars, especialment a través de la seva distribució gratuïta en supermercats i altres botigues. També són una de les formes més comunes de condicionament de les escombraries domèstiques i, a través de la seva decoració amb els símbols de les marques, constitueixen una forma barata de publicitat per a les botigues que les distribueixen. Les bosses de plàstic poden estar fetes de: polietilè de baixa densitat, polietilè lineal, polietilè d'alta densitat, polipropilè, polímer de plàstic no biodegradable.

Discos compactes

Abans de donar-li forma al disc matriu, la música es grava sobre una làmina de vidre amb un raig làser d'escriptura. Una vegada que la informació està registrada en el cristall, se li dóna una capa resistent a la llum, la qual serà assecada i fixada en un forn i se li afegeix una capa de metall, níquel i vanadi. El cristall gravat es talla a mida i el disc original ja està preparat per a la fabricació de les seves còpies, les quals es fan amb un material anomenat policarbonat.
El disc extret des d'aquest material és una còpia del disc matriu a la qual se li aplica una capa d'alumini perquè el reproductor pugui llegir la informació guardada en el disc de plàstic. Per enganxar el disseny serigrafiat, s'aplica una capa de vernís, la qual també protegirà la informació guardada a ell. Llums ultraviolats s'assequen aquest vernís i posteriorment s'aplica l'etiqueta serigrafiada. Els discos ja estan preparats per a la seva empaquetat.

Rètol lluminós

Cable canal: utilitzo aquest material perquè havia quedat sense ús després d'unes reformes, i perquè les vores estaven molt desprolijos, així que l'utilitzi per fer un requadre de les llums, poden utilitzar qualsevol material que tinguin disponible per complir aquesta funció.
Una pistola de silicona: per enganxar els cables darrere del cartell i fer que els llums quedin al seu lloc. (També poden comprar una barreta de silicona i usar l'encenedor per fondre de poc i anar enganxant les llums.
Cinta adhesiva: per mantenir tot al seu lloc mentre col·loquen la silicona, facilita molt la feina.

Envàs de iogurt

Els Envasos Flexibles són els que estan formats per una o diverses làmines de material polimèric segellat. L'envàs flexible és lleuger i hermètic, que permet que no es contamini amb altres elements i fa fàcil sutransporte. Aquest envasat ajuda a preservar els aliments a l'protegir-los de agents ambientals nocius com l'aigua, l'aire o la llum, per la qual cosa és ideal per a la indústria alimentària. S'utilitza per exemple per a bosses de snacks (patates fregides, fruita seca, etc.) sacs, paquets d'alimentació, peix congelat entre molts productes més, és per això que els envasos flexibles han de complir lamisión de preservar el producte en el seu interior des del moment en què és envasat, durant el transport, emmagatzematge, distribució i exhibició, fins al moment en què és obert pel consumidor.

Revestiment de cables elèctrics

L'aïllament és la capa de polímer, plàstic o elastòmer que envolta el conductor i que l'aïlla de contactes externs.
Hi aïllaments termoplàstics i termoestables. Els primers són aquells en què el material que s'aplica no pateix transformacions químiques. El PVC, el més habitual dels aïllaments termoplàstics, té una temperatura màxima de servei de 70 ° C.
Els aïllaments termoestables es transformen químicament en el moment de l'extrusió, resultant un compost més estable davant l'augment de la temperatura. Per això permeten temperatures de servei superiors.
Els materials termoestables d'aïllament més habituals (XLPE i EPR) tenen temperatures màximes de servei de 90 ° C.
Com més temperatura màxima de servei tingui un aïllament, major serà la quantitat de corrent que pot transportar el conductor. I com més corrent, més potència tindrà. Aquí radica el principal avantatge dels aïllaments termoestables enfront dels termoplàstics.